dilluns, 24 de juny de 2013

Illes Medes-Illes Formigues. 22/06/2013.

Feia molt temps que tenia ganes de nedar aquesta travessia. Trobava un punt de romanticisme l’unir les Medes i les Formigues travessant la zona més salvatge i bonica de la Costa Brava. Era un misteri saber si la mar seria tan brava com l’anomenen.
Puntuals vàrem començar l’aventura.  En el meu cas, conservador i expectant davant l’incertesa del que ens oferiria  el “Gran Blau” de camí a les Formigues. El dia era magnífic, el mar en calma…tot per deixar-se portar...
si em dius et vull….que el sol faci el dia molt més llarg….I així robar, temps al temps d’un rellotge aturat….que tinguem sort i que trobem tot el que ens va mancar….ahir”
Anàvem alineats, era un plaer... gairebé un orgasme … . Captivat pel moment no m’havia adonat que  a una cinquantena de metres   hi havia  algú  nedant.-  Potser un espotani que ens acompanya al principi de l’aventura?.  Vaig apretar però no l’agafava. - Que estrany-  vaig pensar. L’espontani era en Pep,   havia sortit  sprintant.  ( ;-) )
i així pren, i així pren…tot el fruit que et pugui donar…el camí que poc a poc escrius, per demà…Que demà, que demà….mancarà el fruit  de cada pas….Per això malgrat la boira  cal caminar”
Avituallàvem...plàtans, aigua… . Vaselina  pel coll, –merda!- les ulleres pringades.  Biodramina, primers símptomes de mareig. El ritme era tant frenètic  que  les ulleres s’incrustaven com una ventosa a les òrbites dels ulls i el gorro començava a agafar forma aerodinàmica, com  un casc de ciclista. Vaig calcular mentalment el ritme; anàvem  a prop del cinc quilòmetres hora. Seguia sent un plaer tot plegat.
“ si vens amb mi…no demanis un camí planer…ni estels d’argent …i un demà ple de promeses, sols…un poc de sort….i que la vida ens doni un camí …. Ben llarg”.
Va passar  Sa Tuna, el Cap de Begur, Aiguafreda, Aiguablava… La Punta de les Formigues començava a emergir a la llunyania. Cada cop més a prop el Far de Sant Sebastià. El ritme boníssim…el meu estat perfecte….
i així pren, i així pren ….tot el fruit que et pugui donar….el camí que poc a poc escrius..per demà….que demà, que demà….mancarà el fruit de cada pas…per això malgrat la boira cal…caminar”.
Ens trobàvem just davant del Far de Sant Sebastià i va començar el Rock and Roll. Nedava “mano a mano” amb en Pep. Va ser en un instant; al introduir la mà a l’aigua per iniciar la braçada vaig impactar amb una cosa dura… que al ficar-me del tot a  sobre era de color negre. Vaig fer  un bot i em vaig girar. Tenia davant meu una aleta  que es va submergir a un pam del meu nas. La primera impressió, d’uns dos metres d’alçada..por lo menos!!!… . Després... potser m’havia passat, però un parell de pams sí!…. em sentia el Capitan America que havia  enfonsat a un tauró!. Posteriorment  els experts m’han confirmat que era un peix lluna. Sempre quedarà el dubte… .
A partir d’aquí el mar es va enfurismar. Teníem les Formigues a la vista però no arribàvem. El ritme va caure bruscament. Neptú ens posava a proba. Vàrem lluitar i  va ser molt dur. Finalment els cinc companys d’aventura  ( Pep Vivas, Nacho Gasch, Jacques Tuset i Ruben Sarlé)  vàrem tocar terra a la vegada. .. 5 hores 33 minuts!!!!Els dos avitualladors, el Marc Caballé i el patró… que ho van fer  molt bé, es van quedar fent les fotos de rigor.

L’enhorabona a la resta de  companys d’aventura!.