dissabte, 30 de novembre del 2013

Travessia fins al Pont del Petroli...amb dos boletes.

30 de Novembre de 2013. Set del matí.

Al sortir al carrer l'aire m'ha congelat la cara. De cop he sentit com unes boletes trepaven per la panxa, penetraven pel la tràquea i s'allotjaven allà  on es posa la corbata. Pujo al cotxe. De camí observo els ciclistes tapats fins les celles,  la gent camina encongida,  els mossos amb passamuntanyes al control de Sabadell... .
 
Arribo a Badalona, a la platja, al Betulo. Trec el cap, el Pont del Petroli al fons. Les boletes que amb l'escalfor del cotxe havien tornat al seu lloc, tornen a iniciar el seu camí cap al coll a tota velocitat fins arribar allà on es posa la corbata. Em trobo els col.legues de travessia. Ens treiem la roba....i amb dos boletes! ens fiquem a l'aigua. La temperatura exterior: 5 ºC. Temperatura de l'aigua: 15 ºC, congelada!.
 
                                         
 
Ostres,  que no m'he fotut el neoprè!, com em quedi sense boletes!. He cridat per dins. En el moment d'escriure aquestes linies confirmo que, tot i que és molt probable que durant molta estona han estat amagades, ara ja es troben al seu lloc.
 
Porto mes d'un mes experiment el nedar sense neoprè  (com dirien els xulillos, "a pèl"). Cada dia s'està convertint en un nou repte. He acoseguit arribar a finals de Novembre tot i les gèlides temperatures d'aquestes últimes setmanes. L'experiència m'està servint per apendre sobre el comportament del meu cos:
 
- No crec que aparegui hiportèrmia durant el període de nado. Tot i que la temperatura de l'aigua és freda, ho passo pitjor com mes baixa sigui la temperatura a l'exterior al sortir de l'aigua. Per tant, cal abrigar-se rapidament.
 
-En cas de molt fred, com avui, millor posar-se calor a les zones on la circulació és més superficial: aixelles, entre les cames, coll... .
 
- Portar un termo amb alguna cosa calenta. Jo avui portava té i mel, ..." mano de santo".
 
- Entrar  a l'aigua poc a poc, mullant la panxa, coll i canells abans.
 
- No anar sol.
 
- I el més important que he après es que: si vols, pots.
 
Avui, ha sigut tot un plaer compartir braçades gelades amb l'Oscar i el Pep...i torbar-nos després amb la gent del grup Natació-BDN. Es un privilegi disfrutar d'aquest mar de tardor on és molt probable que siguem els únics que seguim fent "banyitus". Una satifacció arribar al Pont del Petroli a 30 de Novembre de 2013 a les nou del matí.
 

 

diumenge, 10 de novembre del 2013

Travessia de les Illes Medes 2013 per la Marato de TV3.

RETRANSMISSIO EN DIFERIT.
( má o meno... com l'indemnització del Barcenas).

El passat dia 1 de Novembre oganitzada per Neda el Mon, es va celebrar la Travessia de les Illes Medes per la Marato de TV3.  Aquest any dedicat a les enfermetats neurodegeneratives. Tot un privilegi tenir l'oportunitat de nedar al voltant de les Medes per una causa solidaria.


 
Un grapat d'amics inconcients vàrem coincidir, com no podia ser d'un altre manera, a la platja de l'Estartit disposats a conquerir les Medes sense saber que just davant nostre ens esperàven una familia nombosa de meduses. I jo sense neopré. Xulillu!.  
 
Amb puntualitat anglesa es va donar la sortida i rapidament es van anar definint els grups. D'inici vaig compartir braçades amb uns tals  Oscar Perez i Victor Fernández. Pero quan van poder em van abandonar al mig de l'inmensitat del Gran Blau. ( document gràfic que ho certifica).

Sol i abandonat,  com un campió,  vaig seguir nedant   recreant-me amb el paissatge que m'envoltava. El pas entre les dues Medes, magnific, entre bitxos  de tot tipus. ( video).

La façana nord   de la Meda Gran. ( video).

I per fi hem fet la volta a les Medes, a la tercera va la vençuda.....m'estic congelant. Adios!. ( video).

De camí a l'Escala..perdó, l'Estartit. La táctica i d'altres pensaments.... ( video).

I de camí la primera medusa....( video). dwefgweukfge cfsbccbfcc dhv df!!!!!!E%&$&VHG!!!!.

The end. ( video).

MORALEJA: a disset graus, la tita comença a fer-se petita.

 
I com no, "l'armada terrassenca" passant el fotocol". ( Victor Padilla!!! ande andas???)

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Radikal Marbrava 2013

Aquest cap de setmana s'ha disputat una nova edició de la Radikal Marbrava. La meva participació va ser dubtosa fins a l'últim moment pel pànic de trovar-me amb el mateix peix lluna que vaig atropellar arribant a les Formigues el passat mes de Juny a la travessía Medes-Formigues. Finalment i com a terapia de xoc em vaig inscriure.

Dissabte 12/10.

Puntuals els Calamardos Tim ens vam trobar a la platja de Llafranc per disputar el I Radikal Relays 4x800. Últimes indicacions, estratègia a seguir, mirades amb els contrincants,  proba antidoping ... i a nedar. Oscar, Olga, Vicenta i jo....bon equip, ( sobretot fent el book submarí (ni una foto decent!) ). Tercers en categoria mixte. Ni rastre del peix lluna.



Diumenge 13/10.

Passades del nou del matí es va donar la sortida de la Radikal Marbrava 2013. Desde l'inici rapidíssima, senyal del gran nivell que hi havia. L'estratègia era no quedar-me sol per passar desapercebut pel peix lluna. Havia de mantenir el ritme del grup que anava...i quins cracks!. Fins a les Formigues creia que no l'aguantaria,  però la por va fer que apretés el cul i nedés amb més força, sempre al mig del grup donant bandades, com sempre..no aprenc a  nedar recte!!!!. Vaig rebre mes pals que mai...meduses cabrejades?... el peix lluna que m'havia trobat i em gastava una broma? ... era jo que em xocava amb els meus companys de viatge.

Al allunyar-nos  de les illes, el grup es va  estirar, el perill disminuïa, jo em relaxava,  nedava millor i en un "mano a mano" amb el X.Baeza vàrem aconseguir arribar a Llafranc en una hora i trentaquatre minuts. Cinqué dels puretes de 40. Molt bona inaguració de la quarentena.

A l'arribada la nombrosa afició em va despistar, vaig olvidar un dels objectius; m'esperava l'Abrileta just abans de l'arc d'arribada. Quasi la trepitjo i no l'he vist!!!.

Molt content de que sigui habitual compartir tot aixo amb companys de " aquellos maravillosos años" amb els que  anava a nedar a les sis del matí... i els  de Natació-BDN, amb els que vaig ara.

diumenge, 29 de setembre del 2013

La dedicatoria. Programa " Tot és Comèdia". Cadena Ser.

"Que el mundo fue y será una porquería en el 506 y en el 2000 también...

...deia el tango Cambalache... i podriem afegir al 2013, però ens neguem a creure-ho".

El passat dia 07/09 vaig tenir l'oportunitat d'explicar breument el resultat del nostre projecte A-braçades Solidàries en el nou espai " La Dedicatòria" del primer programa de la temporada de "Tot és Comèdia" a la cadena SER.

Ens van dedicar el programa.

CLICK AQUI PER ESCOLTAR-HO...

Gràcies!.


dimarts, 10 de setembre del 2013

La gallina nedadora.


Hi havia una vegada una gallina que volia conèixer el mar.
Volia ser nedadora i nedar pels oceans,
a la granja no la deixaven perque havia de posar ous.
Un bon dia la gallina va cridar:                             

- Prou!,
ja no vull pondré cap més ou,
a fer punyetes aquest sou
que fa tants anys que m'esclavitza.

La gallineta vol nedar...a veure qui ho impedirà.

- Tinc per davant tot una vida
no pateixo pel destí
que un cop lliurada del botxí
no ha d'haver-hi cap perill
per que m'entengui amb les veïnes.

La gallineta vol nedar...a veure qui ho impedirà.

- I els galls que amb mi hauran de dormir
els triaré sans i valents,
que n'estic farta dimpotents
que em fan pasar nits aburrides.

La gallineta vol nedar...e veure qui ho impedirà.

I un bon dia
la gallina va marxar

volia  ser nedadora
i nedar pels oceans.

La gallineta va dir prou!...Visca la revolució!

LA GALLINETA ( LL. LLACH, BARCELONA. GENER 1976)




diumenge, 8 de setembre del 2013


HEM NEDAT A L'ESTANY SENSE LLUNA PLENA

Segons la Wikipedia, " l'esport de l'aquatló consiteix en una carrera contínua que consta de dues parts; nedar i cursa a peu", no diu res mes, per tant entenc que no és precís que hi hagi inscripció, ni preu, ni concentració de centenars d'aquatletes amb els colzes preparats...per fer una aquatló.



El passat Dissabte dia 07/09, juntament amb els amics Pep Vivas i Jose Luis Bago, ens vàrem dirigir al Pirineu  per participar en la Primera Aquatló de Muntanya Pirata de la Cerdanya, organitzada per nosaltres mateixos i totalment gratuïta. El repte era coronar el cim del Puigpedrós i travessar nedant l’estany de Malniu.


Pocs  minuts abans de les 8 del matí sortíem del Refugi de Malniu en direcció el cim del Puigpedrós ( 2912 m), puntuals, doncs l’organització no havia fixat hora de sortida.  Aprofitant un “despiste” d’en Pep, el Jose Luis i jo mateix ens vàrem  escapar...però ràpidament vàrem  sentir els crits a la  nostra esquena d’en Pep...ens havíem equivocat de camí, no havia servit de res el desgast extra. Quina porqueria d’organització que no havia marcat el camí!.

Portàvem una bona estona de camí costerut, amb la llengua fora i  vigilant-nos. Havíem arribat al Coll de les Mullleres ( 2500 m) i la boira se’ns va empassar. Vàrem decidir esperar avituallant amb  una bossa de pipes que portava en Pep. La boira no marxava, així que vàrem decidir  fer un pla B ( com l’Artur Mas). El nou recorregut consistia en arribar  a l’Estany des d’on estàvem, muntanya a través , guiant-nos només amb els nostres instints. L’empresa era arriscada i havíem d’estar atents a qualsevol fugida dels companys...

 Després de caminar unes tres hores per fi arribem al Llac del Refugi de Malniu ( que no al de Malniu). Ens disposem a iniciar la part aquàtica de la proba. El Pep manifesta que té la intenció de disputar la proba aquàtica  a “pèl integral” però la  sensació de sentir-se observat, fa que desisteixi. El Jose Luis fa fotos. Finalment  jo aconsegueixo  tirar-me a la gèlida aigua de l’estany a 2100 m d’alçada i ser FINISHER de la 1º AQUATLO PIRATA DE MUNTANYA CERDANYA 2013!!!!
Una reflexió: es pot ser esportista sense guanyar medalles...ni sortir a la tele...ni ser competitiu als 40?

dijous, 15 d’agost del 2013

Balanç 2012-2013


Temporada 2012-2013. Estic satisfet de poder  seguir explorant els meus límits, encara no els he trobat….Les aigües obertes és un esport en que intervenen moltes variables, no el millor nedador de piscina assoleix finalitzar una proba d’ultra distancia. Salvant les distàncies podria semblar-se a  l’alpinisme…tot i que les aigües obertes té un fet diferencial, és  l’única activitat que és desenvolupa dintre del propi medi,  per tant s’incrementen les dificultats i baixen les  probabilitats de finalitzar un repte.

Així doncs, aquest any:

-           211 x 100: Tot i que no és una proba d’aigües obertes jo la califico com la gran fricada de l’any.

-          Ultra Formentera-Eivissa, al final van sortir 32 Km en onze hores i mitja…es va fer molt pesat i malgrat  l’estrés de no  agafar l’avió… vàrem arribar a Santa Eularia.

-          Medes-Formigues, la millor sense cap tipus de dubtes, i  xoc amb “tauró” inclosa.

-          Canal de Menorca: No vàrem arribar, no vàrem assolir el repte, però vàrem saber renunciar després de nedar  32 Km a contracorrent en condicions molt adverses….es va perdre una batalla, però no la guerra.

Com diría TORREBRUNO, “ lo importante es participar y divertirse!!”.

Ha sigut un any de descobertes….la millor, la del grup Natació-BDN, he descobert petroli sota un pont…. Per fi he deixat d’anar a nedar sol al mar.

Però hi han coses que segueixen igual… difícil de canviar…seguim vivint en un país de “pandereta”, on (com llegia recentment) és més important el pentinat del Sergio Ramos que una nedadora d’aquí faci dos rècords del mon.

El futur es incert, aquesta és la gràcia,…però també il.lusionant....( i hasta aquí puedo leer...)

diumenge, 4 d’agost del 2013

Canal de Menorca. 40K. Contra viento y marea...

Projecte esportiu: Creuar el Canal de Menorca nedant. 40 Km. ( MENORCA-MALLORCA)

Projecte Solidari: Recaptar fons per l'associació Pallapupas. Els pallassos que es dediquen a portar una mica d'alegria als nens malalts ingressats als Hospitals de Catalunya. www.elmeugradesorra.org/a-bracades-solidaries1.

Data: 28/07/2013.
........................

CRONICA: Contra viento y marea.....
 
5:00 am. Port de Cala d’en Bosch. Preocupat,  el mar seguía revoltat. Últim  dia i última oportunitat.
05:45 am: Apareix una de les embarcacions que em venen a buscar. Tots esperen  just davant del Far del Cap d’Estruitx.
06:40. Minut de silenci, per la recent desaparició de l’alpinista Xevi Gomez, el cosí del David Preses. Iniciem l’aventura.
07:30. Primer avituallament. Sorpresa, els nostres avituallados marejats.  Vomiten.  Hem d’esperar a que es recuperin. Realment el mar està molt mogut!
Tot i les condicions el ritme  era  excel.lent. A meitat de la travessia vaig fer un càlcul mental. Podiem  arribar a Mallorca en unes dotze hores  tenint en compte inclús les dificultats de l’última part. No obstant,  havien abandonat dos companys, en Pep i en David i això era un cop.  L’equip Musclos, el meu, es fragmentava. La meva experiència em deia que ara mes que mai  haviem d’anar junts, aquest era el pacte, per això era un repte col.lectiu. Una persona despenjada es podía desgastar mentalment molt.... Tot i que el meu estat físic era perfecte, l’estat  del mar feia que el  meu nivell d’agobiament  augmentés.
Passen  els avituallaments,  les hores, les onades…  totes en sentit contrari a on anem, ni un minut de descans, el mar està  innadable. No estic disfrutant com d’altres vegades. La predicció deia que a partir del migdia el vent afluixava i per tant la nedada  havia de ser més plàcida. Es tractava d’aguantar.
 “ I així, contra un vent cada vegada més fort i unes onades que per moments arribaven als dos metres, hem continuat amb la idea d’arribar a la costa mallorquina”. De fet ja veiem la silueta del nord de Mallorca. La fita estava a tocar.
Però la  predicció va fallar.
“ ... no ha pogut ser. A només 8 Km de la costa, després de deu hores i més de 32 Km a l’agua, ens hem vist forçats a sortir de l’aigua per la nostra seguretat i complint amb la recomanació de Comandancia Marítima. La força del mar ja passava de sis i les onades de tres metres. Impossible seguir sense posar-nos en risc”.  Al pujar a l’embarcació es quan ens hem adonat de la situación No havia vist mai unes onades tant altes, increíble!. M’he convençut que hagès sigut imposible arribar.
No hem arribat. Ho hem intentat. L’equip dels Musclos hem nedat 32 Km a contracorrent. L’equip del Cormorants 25 Km. Convençut de que “ SI ES POT!”.
Gracies a tots els que han fet aportacions per portar un somriure als nens malalts. Podeu seguir fents aportacions a: www.elmeugradesorra.org/a-bracades-solidaries1.
Felicitats als meus companys que han sapigut entendre que es tractava d’un repte col.lectiu.
Jo,passada una setmana del repte i tornant de la cloenda de BCN 2013, content…. feliç per molts motius, molts relacionats amb el liquid transparent. Espero  que a partir de demà molts nens i nenes vulguin ser també del Planeta Aigua…
  HEM PERDUT UNA BATALLA,  NO LA GUERRA!!!!!!!!!!!!!!
( en cursiva fragments de la crónica del Carles Cespedes).
 
 

 
 
 


dilluns, 24 de juny del 2013

Illes Medes-Illes Formigues. 22/06/2013.

Feia molt temps que tenia ganes de nedar aquesta travessia. Trobava un punt de romanticisme l’unir les Medes i les Formigues travessant la zona més salvatge i bonica de la Costa Brava. Era un misteri saber si la mar seria tan brava com l’anomenen.
Puntuals vàrem començar l’aventura.  En el meu cas, conservador i expectant davant l’incertesa del que ens oferiria  el “Gran Blau” de camí a les Formigues. El dia era magnífic, el mar en calma…tot per deixar-se portar...
si em dius et vull….que el sol faci el dia molt més llarg….I així robar, temps al temps d’un rellotge aturat….que tinguem sort i que trobem tot el que ens va mancar….ahir”
Anàvem alineats, era un plaer... gairebé un orgasme … . Captivat pel moment no m’havia adonat que  a una cinquantena de metres   hi havia  algú  nedant.-  Potser un espotani que ens acompanya al principi de l’aventura?.  Vaig apretar però no l’agafava. - Que estrany-  vaig pensar. L’espontani era en Pep,   havia sortit  sprintant.  ( ;-) )
i així pren, i així pren…tot el fruit que et pugui donar…el camí que poc a poc escrius, per demà…Que demà, que demà….mancarà el fruit  de cada pas….Per això malgrat la boira  cal caminar”
Avituallàvem...plàtans, aigua… . Vaselina  pel coll, –merda!- les ulleres pringades.  Biodramina, primers símptomes de mareig. El ritme era tant frenètic  que  les ulleres s’incrustaven com una ventosa a les òrbites dels ulls i el gorro començava a agafar forma aerodinàmica, com  un casc de ciclista. Vaig calcular mentalment el ritme; anàvem  a prop del cinc quilòmetres hora. Seguia sent un plaer tot plegat.
“ si vens amb mi…no demanis un camí planer…ni estels d’argent …i un demà ple de promeses, sols…un poc de sort….i que la vida ens doni un camí …. Ben llarg”.
Va passar  Sa Tuna, el Cap de Begur, Aiguafreda, Aiguablava… La Punta de les Formigues començava a emergir a la llunyania. Cada cop més a prop el Far de Sant Sebastià. El ritme boníssim…el meu estat perfecte….
i així pren, i així pren ….tot el fruit que et pugui donar….el camí que poc a poc escrius..per demà….que demà, que demà….mancarà el fruit de cada pas…per això malgrat la boira cal…caminar”.
Ens trobàvem just davant del Far de Sant Sebastià i va començar el Rock and Roll. Nedava “mano a mano” amb en Pep. Va ser en un instant; al introduir la mà a l’aigua per iniciar la braçada vaig impactar amb una cosa dura… que al ficar-me del tot a  sobre era de color negre. Vaig fer  un bot i em vaig girar. Tenia davant meu una aleta  que es va submergir a un pam del meu nas. La primera impressió, d’uns dos metres d’alçada..por lo menos!!!… . Després... potser m’havia passat, però un parell de pams sí!…. em sentia el Capitan America que havia  enfonsat a un tauró!. Posteriorment  els experts m’han confirmat que era un peix lluna. Sempre quedarà el dubte… .
A partir d’aquí el mar es va enfurismar. Teníem les Formigues a la vista però no arribàvem. El ritme va caure bruscament. Neptú ens posava a proba. Vàrem lluitar i  va ser molt dur. Finalment els cinc companys d’aventura  ( Pep Vivas, Nacho Gasch, Jacques Tuset i Ruben Sarlé)  vàrem tocar terra a la vegada. .. 5 hores 33 minuts!!!!Els dos avitualladors, el Marc Caballé i el patró… que ho van fer  molt bé, es van quedar fent les fotos de rigor.

L’enhorabona a la resta de  companys d’aventura!.


dimarts, 28 de maig del 2013

Juanjo es queda al cel




Dilluns al matí encara no m'havia llevat del llit que vaig conectar el mòvil per saber com anava l'operació de rescat del Juanjo garra. " Juanjo es queda al cel"...vaig quedar glaçat. Hem estat seguint tota l'operació desde Divendres a través d'internet i twitter. Diumenge vàrem anar a dormir amb la seguretat que al dia següent un helicòpter el treuria d'allà....inevitable recordar cinc anys enrera la pèrdua d'algú molt proper,  també a la muntanya. Una gran putada!.


Malgrat els esforços de molta i molta gent; malgrat la força que heu fet tots i, sobretot, a pesar de la resistència heroica que  ha posat el Juanjo, acompanyat fins a l’últim alè per Kheshap Sherpa,  la muntanya ha decidit quedar-se per sempre més amb la companyia de qui tant i tant l’estimava

I es que....“les grans muntanyes no son justes o injustes, simplement son perilloses.
(Reinhold Messner)”.

 La meva admiració als que lluiten per fer realitat les seves il.lusions.... “Avui iniciem la partida definitiva, estem ficant el be més preuat, la nostra pròpia existència, al servei d’una quimera, que en definitiva es una dualitat entre un idil·li amb la muntanya i la pròpia passió per la vida. J.Garra”.





dissabte, 4 de maig del 2013

Ultra Swim Formentera Eivissa 2013.



El pasado 1 de Mayo fui uno de los “afortunados” en tomar parte en la travesía a nado que pretendía unir  las islas de Formentera e Eivissa. No por la  ruta más corta, sino entre las localidades de Es Pujols (Formentera) y Santa Eulària des Riu (Eivissa), a priori 30 Km.

Durante la tarde anterior habíamos estado planificando la aventura, preparando los avituallamientos, probando la temperatura del  agua, 16 ºC, demasiado fría...,  la idea era hacer paradas de un minuto cada media hora y  una de cuatro cada dos horas.

Así pues con todo dispuesto y el nudo en el estómago, alrededor de las 7:30 AM iniciamos la  aventura. Desde el inicio pude confirmar mi mayor temor, ¡el agua estaba helada! Y teníamos que aguantar unas diez horas…no tenía claro llegar a Santa Eulària.

Fueron pasando las horas, los avituallamientos,  los bancos de medusas, corrientes todavía más frías…faltarían unos siete quilómetros cuando  el viento se volvió en contra y la dureza fue extrema para todos los nadadores, que tuvieron que luchar contra grandes olas a pesar de su evidente y lógico cansancio. Estas adversidades hicieron que se avanzara más lentamente de lo previsto. Parecía que era imposible pasar la Cala d´en Serra, pero los competidores se sobrepusieron y llegaron hasta Cala Llonga, donde se dio el bocinazo que anunciaba la libertad para nadar por libre y luchar por llegar antes a la playa de Santa Eulària, en la que se reunió un importante número de aficionados, deseosos de aplaudir a los valientes nadadores de larga distancia” (Diario de Ibiza).

En mi caso, tras nadar 11 horas y 34 minutos, llegué a la playa de Santa Eulària, cansado pero feliz por haber logrado concluir el reto más difícil no solo por la distancia, que finalmente fueron más de treinta quilómetros, sino por la temperatura del agua, HELADA!!!!.

Uno de los grandes interrogantes: ¿qué haces, en que piensas tantas horas? depende... en la Batalla de Rande pretendía despistar a mi canoísta para localizar el tesoro que dice la leyenda se esconde en la Ría de Vigo. En la Bocaina no tuve tiempo para pensar por el  “globo” (mareo) que cogí,  llegando a ver al mismísimo Napoleón emergiendo bajo las aguas. En esta travesía formé parte de un experimento: El estudio de los gases emitidos por el cuerpo humano según tipo de avituallamiento. La conclusión es que la intensidad de los gases en duración y olor es directamente proporcional con el número de geles consumidos, a mayor número de geles, mayor intensidad. Los sándwiches de crema de cacao, en menor proporción aumentan también la formación de gases. Descubrí que los pedos bajo el agua acaban emergiendo y  también huelen. ;-).

MI ENHORABUENA A TODOS MIS COMPAÑEROS DE AVENTURA, CAYAQUISTAS, JEFA DE EXPEDICIÓN Y EL RESTO DE PERSONAS IMPLICADAS....


dijous, 28 de març del 2013

211x100 o lo que es lo mismo 844 piscinas.

211x100 o lo que es lo mismo 844 piscinas, 21.100 metros, ,..una media maratón. Toma ya!!!!.

Hace unos meses me encontré a Joan Orensanz que venía de hacer una media maratón, corriendo.

-         ¡y si hacemos una media maratón nadando?.
-         Que dices, eso es un reto imposible.

Tras duras  negociaciones con el cuerpo técnico de nuestro club, conseguimos que nos reservaran un par de carriles en la piscina exterior para el día 27/03/2013 de 08 a 14 horas….ya no nos podíamos rajar.

Y dicho y hecho, el amigo Marc Petit, el amigo Joan y yo mismo, quedamos a las ocho de la mañana para intentar lograr una gran “fricada”, doscientas once  series de cien.

No sin polémica decidimos estructurar la sesión en: 3x ( 40x100) y 3x( 30x100), todas saliendo c/ 1:40 ….el Petit pretendía hacer la última a crono…ejem.

Y empezamos….primeras cuarenta,  cómodas. Al principio de la segunda tanda aparece el compañero Carles Puig, que estaba de “puesta a punto”. Tercer grupo, solos de nuevo y la cosa empieza a complicarse. Primera tanda de treinta, nos acompañan los nadadores infantiles que se quedan hasta casi el final. Segundo grupo de treinta, “jodidos!!!”. Últimas treinta, acabamos gracias a  una cosa que tienen los hombres entre las piernas. Última serie,  empecé a mariposa acabé arrastrándome.

Admito que me cogí de la cuerda (se que los que me conocen no lo dudan)…. y que no hice todos los virajes...pero estas pequeñas anécdotas  no invalidan un reto que no pienso repetir!!!!



dimecres, 9 de gener del 2013

Swim Silvestre. Per acabar l'any.

El pasado día 30/12, concluí la temporada de baños en el mar del 2012 participando eN la Swim Silvestre, una travesía de 1500 metros en Mataró en la que además se recaudaban fondos para Cáritas.

La verdad es que me encontré muy bien, no así mi estrategia. Primer error, no conocer el recorrido, no obstante salí disparado ocupando las primeras posiciones desde el principio. Segundo error…y  aún peor, mientras nadaba me evadí en lo más profundo de mis pensamientos…..

 “…Llegamos de madrugada, tras descansar un rato en la iglesia de Bordón iniciamos la marcha como de costumbre, en fila, oliendo los pasos del de delante, como fichas de dominó. Junto al peirón nos detuvimos unos cinco minutos y seguimos el camino  pasando bajo el puente dirección al río. El recorrido era angosto, andábamos con cuidado para no tropezar con las piedras que, escondidas en la nieve, descansaban en el suelo. Al llegar al abrevadero nos detuvimos un momento y llenamos como pudimos las cantimploras, chuzos de hielo colgaban por el caño, sólo corría un helado hilo transparente que nos congelaba aún más los huesos…, y seguramente el alma, pero teníamos sed. Seguimos bajando hasta llegar al río y torcimos a la izquierda siguiendo su curso por el barranco de la Tosquilla.

Ella, aún domía.

La mañana era fría, un gélido manto blanco cubría todo lo que la vista era capaz de alcanzar, un silencio sereno se percibía en el ambiente, el paisaje dormido, nosotros agotados, pero seguíamos arrastrando nuestros castigados cuerpos por el camino que bordeaba el río. Los pies se hundían en la nieve y no poca era la faena que teníamos para avanzar. Intuí que pasábamos por el lado del molino, lo sé por la de veces que a escondidas habíamos estado allí, pero ni siquiera giré la vista, demasiado esfuerzo que no me podía permitir. Pronto, pudimos divisar la silueta del mas en lo alto, el humo blanco de las chimeneas de la Torre Asensio rompía la quietud del momento.

Ella, mientras, seguía tranquilamente durmiendo, ajena a lo que iba a suceder.

Nuestra cercana presencia debió despertar a los que allí moraban. Un ajetreo de voces nerviosas iba despertando. Se acercaba el momento de encontrarnos cara a cara con nuestro enemigo. A medida que íbamos subiendo la cuesta las voces se me hacían más cercanas…y familiares. Incluso pude descifrar algunas conversaciones.

Ella ya había despertado.

Entramos en la finca por la parte trasera, un par de gallinas alborotadoras salieron a recibirnos. Dimos la vuelta pasando por el corral en el que se amontonaban un centenar de cabezas de ganado. De pasada observé que las paredes de la casa seguían impecables, en primavera habíamos estado pintando. Llegamos a la puerta principal. Allí estaba ella, era tan linda y hermosa…, su pelo de oro le iluminaba la cara, sus labios que tantas veces besé estaban marchitos por el frío, los ojos por los que veía el cielo ahora reflejaban una profunda tristeza y sus curvas me mareaban solo de mirarlas. Nos recibió con altivez, sabía lo que andábamos buscando. Ni siquiera me miró.

- ¡Manuel Asensio –vociferó Pedro, el jefe del comité.
- Para que lo buscáis, no está –contestó ella.
- Nos tiene que acompañar,…¡Manuel Asensio! –repitió alzando el tono.
- ¿Quién lo busca? –replicó una voz del interior.
- ¿Rediós que no estamos pa pamplinas!, o sales o dejo tiesa a tu hija aquí mismo.

Por la puerta asomó Manuel.

- ¿Qué pasa?-replicó con desgana.
- Qué pasa, qué pasa – se burló Pedro. – ya sabes lo que pasa, ¡nos tienes que acompañar! – al mismo tiempo que nos ordenaba que lo apresáramos.

Yo todavía seguía encantado, deseándola como tantas veces lo había hecho. No pude reaccionar. Ella se adelantó y se abalanzó  sobre su padre, dejándome todavía más helado. En ese momento supe que ya nunca más seria mía. Clavó sus ojos cobre los míos con  ira. Sentí que me apuñalaban, bajé la cabeza.

- ¡Antes tendreis que matarme! –gritó protegiendo a su padre.
- ¡Rediós! ¡Quita de ahí que os mato a los dos! – chilló Pedro, ya muy alterado.
- ¡Que te he dicho que antes a mí, canalla! –repitió desafiante.
- ¡Cagondiós!- Pedro lanzó su mano hacía el rostro de ella, que la esquivó con agilidad al tiempo que le propinaba una patada que hizo que se doblara por el dolor. Por un momento estuve a punto de reaccionar pero la autoridad de Pedro me paralizaba.
- ¡No lo voy a repetir más, pedazo de cabrón o te vienes con nosotros o os mató aquí mismo! advirtió Pedro, rojo de furia y todavía doblado.

Manuel callaba, sabía que no tocaríamos a su tesoro.

-¡Bandido! ¡vete ahora mismo por donde has venido…

( Fragmento del relato” LAPIZ Y PAPEL”. Autor: Yo mismo. 3º Premio del concurso de Relatos Comarca del Maestrazgo. Publicado por Comarca del Mestrazgo en 2009 en libro “Relatos del Maestrazgo”).

Uep!!!!!!! Que me paso de frenada!!!!!!. Volví a las aguas heladas Mataró y al levantar la cabeza divisé a lo lejos el arco de llegada, iba solo. Entré segundo en la meta. Descalificado!!!!!!, jeje, no sabia que se tenia que pasar por una boya, así que me la salté.