diumenge, 16 de desembre del 2012

Travessia Illes Medes 2012. Marato TV3

Fa una vintena d’anys que la meva família va  tenir una trobada desagradable, en poc temps tres dels meus familiars van ser atacats pel maleït Càncer. Amb tota certesa fa vint anys no hi havia el coneixement actual. Per dos d'ells  la paraula Càncer si va ser el final de la vida. Afortunadament, un el va vèncer. Tinc molt present el meu avi quinze dies abans de morir, fent un passeig per la platja, amb els ulls entelats i la veu afònica per l’enfermetat.

 – Rediós, que no llego a final de mes- era el  14 de Juliol de 1993.

El passat dos de Desembre, vaig tenir la sort de poder participar en la travessia a les Illes Medes organitzada per Neda el Mon a favor de la Marató de TV3, aquest any dedicat al Càncer. El fort onatge no va permetre ni arribar a les Medes. Ens vam haver de conformar en fer una volta per aigües de l’Estartit, en total uns 3500 mts d'aigües gelades, que va deixar una gran sensació per  haver participat en quelcom més que una travessia nedant. El millor,  el nou retrobament amb companys d’equip de fa una vintena d’anys, també.

Veient la resposta de la gent, a les Medes i a la tele, estic encara més convençut  que formo part d’un gran país.

La mort hauria de ser el final de la vida, el cancer no.



dimarts, 16 d’octubre del 2012

Radikal Marbrava 2012. 13/10/2012

El passat dia 13/10 es va disputar la Radikal Marbrava, una travessía que s'ha convertit per mèrits propis en la prova d'aigües obertes  de referència ( almenys per mi). En la seva versió llarga uneix Calella de Palafrugell i Llafranc passant per les Formigues ( 7 Km). La curta les uneix directamente, al costat del camí de ronda ( 1,5 Km).

No amant de repetir, és l'unica que he participat en totes les edicions. Constitueix la síntesi del que m'agrada trobar en una travessía ( gran ambient humit, entorn espectacular, competició....).

La Radikal, és la travessía que fa que tinguis ganes de seguir en això de les aigues obertes. Aquest any ha sigut especial; quan fa dos anys vaig participar en la primera edició ( que es va anular pel mal temps), només estavem apuntats del CNT el meu company de batalles Quim i jo. Aquest any fins a dotze exnedadors i ex WP del CNT vaig contar. Una sorpresa majúscula trobar-me amb algunes cares després de tant de temps....per compartir, aquest cop,  aigua salada. Una gran alegria i per mi el millor de la meva Radikal 2012.

Podria redactar una crònica narrant les meves sensacions a l'aigua, que vaig perdre el rumb ( com sempre) al sortir del primer avituallament  i van haver d'anar a buscar-me a tocar de les Formigues, que em vaig trobar molt bé pel poc volum de metres que estic nedant, que s'em va fer curta, que la sortida va ser estressant!!!!...., em quedo amb el petit relat de l'organització:

" el cap de setmana va ser especial pels qui com nosaltres, sentiu la crida de l'aigua.

Acabava de sortir el sol i poc a poc els quasi 700 neoprens escalfant a la vora del mar, despertant en silenci a la petita platja de Calella. Discrets guerrers d'una batalla imposible on no hi ha distinció de sexe, ni edat, ni lloc de procedència. Tots animats per la metixa idea, nedar.

Va ser increible, vosaltres i l'aigua. Veure-us sortir, nedar i arribar. Fent honor a l'esperit amb el que sortiu, nadeu i arribeu cada dia d'entrenament en solitari. Ahir va ser especial perque el millor de l'aigua es compartir-la, compartir-la amb vosaltres..."

Amb ànsia de enganyar a més excloros terrassencs, ja queda menys per la Radikal 2013!!!!





diumenge, 16 de setembre del 2012

Nedamarcelona. 9/9/2012

El passat dia 09/09 vaig tenir la sort de tornar a nedar en aigües de Barcelona la II Nedamarcelona, travessia nedant de l’hotel Vela ( aprox. ) al Fòrum, d’uns cinc quilòmetres i pico i organitzada per Neda el Mon.

Experiència única poder disfrutar de  l’skyline del “barri marítim” de Terrassa desde el mar. La silueta del Fòrum a l’horitzó feia tremolar per la llunyania. A mesura que avancem,  la panxa de   l’hotel Vela cada vegada mes petita. Al canviar de banda la respiració,   la Sagrada Família  i la Torre Agbar son  testimonis llunyans dels nostres pensaments …  com llunyana queda  la matinada de l'11 de setembre de 1714 en que  el foc de l’artilleria espanyola concentrat entre els baluards de Llevant i Portal Nou va obrir set grans bretxes per les que van entrar les tropes borbòniques. El conseller en cap  Rafael Casanova, seguit de diverses figures de la noblesa i alguns ciutadans armats, va sortir cap al baluard de Portal Nou per animar els defensors, enarborant la bandera de Santa Eulàlia, patrona de Barcelona. Igualment, representants de la diputació van sortir amb la bandera de Sant Jordi. A les sis del matí, Berwick va donar un ultimàtum: sis hores de reflexió després de les quals es «passaria a tots a ganivet». A les tres de la tarda, quan la ciutat encara no havia estat ocupada completament, el general Villarroel va iniciar les negociacions de pau. El duc de Berwick va declarar un alto el foc fins al dia següent en espera dels acords. Finalment els Tres Comuns de Catalunya van resoldre la capitulació de la ciutat el 12 de setembre, que va ser ocupada el 13 setembre 1714. 

S’ha d’entrenar!!!, per  la meva inactivitat, vaig patir. He llegit algunes cròniques de companys que destacaven el bon estat del mar i l’absència de  meduses. Ho desmenteixo ....vaig impactar amb una "cosa" al principi de la travessia. Inicialment vaig pensar que era un altre nedador... a l’instant vaig comprovar que era l’unica medusa que es trobava flotant per la costa barcelonina...em va deixar un desagradable record de l’aixella a la cintura i del melic a mitja esquena...per primera vegada una medusa va fer que  visités la Creu Roja.


dimecres, 29 d’agost del 2012

Azul azul. El resultado de una gran aventura.

" ...Agosto de 1998.  Juanjo Serra decide afrontar el reto deportivo más importante de su vida....se lanza a nadar desde el espigón del Puerto de Denia con destino a Eivissa. A pesar de varios intentos previos nadie lo había logrado...".

 AZUL AZUL es el resultado en forma de libro de esta gran aventura.

"...GENESIS AZUL

 In the name of love. What more in the name of love?. U2.

Es sencillo encontrar en el mercado libros acerca del éxito, de prozas con final feliz, cómo afrontar el éxito, cómo conseguirlo e incluso como administrarlo una vez alcanzado. Este libro-cuento no corresponde a ninguno de los anteriores en el momento que inicio esta redacción y solo el transcurso de los próximos años de mi vida le darán un final u otro. Está dedicado a los luchadores, a los idealistas, a los buscadores de revoluciones, a los que mueren en el intento, a los exploradores de finales felices, aún cuando el resultado es facilmente previsible, y por supuesto a los inconsciente...".

El próximo verano intentará cambiar el final de la historia...., de momento aqui dejo el enlace para poder adquirirlo, muy recomendable!!!:  AZUL AZUL




dijous, 16 d’agost del 2012

365 DIAS

Justo hace un año que pude hacer realidad un sueño, ir de Europa a África nadando. Durante los últimos  365 días he sido capaz de finalizar algunas travesías de “gama extra” que tiempo atrás habría sido incapaz ni siquiera imaginarlo:

15 de Agosto de 2011, cruce del Estrecho de Gibraltar.
15 de Octubre de 2011, de Lanzarote a Fuerteventura.
09 de Junio de 2012, de Cabrera a Mallorca, 25 Km.
07 de Julio de 2012, La Ria de Vigo, 27 Km.
29 de Julio de 2012, de Roses a l’Escala, 16 Km.

La conclusión es que: “ no hay prueba dura sino mente debil”.

Durante este último año no todo se ha limitado a nadar….., con el proyecto “20mil braçades de viatge a Africa”, no solo hemos sido capaces de construir un pozo….SEIS!!!! son los pozos que recientemente me comunicaron desde la ONG ACAU, que se han construido!!!!. En mayúsculas puedo decir: VALIÓ LA PENA!!!!!!!!!.

Y en Diciembre el reto más increíble….. la ABRIL.

La temporada 2011/2012, no ha ido mal. ;-).



diumenge, 5 d’agost del 2012

Ultra Roses-l'Escala. 29/07/2012.

M’encanta que el dia comenci de nit.

Passaven minuts de quarts de cinc de la matinada quan vaig sortir de la pensió per dirigir-me a la platja del Rec de Molí a l’Escala. La cita era a les sis per agafar l’autocar que ens portaria a Roses des d’on tornaríem nedant a l’Escala, uns setze quilometres.

Durant la setmana havia consultat infinites vegades la previsió meteorològica . No hi havien bones perspectives; fort vent de Tramuntana des de l’inici. Vaja!, que no era una broma intentar nedar de Roses a l’Escala precisament aquell dia.

Pocs minuts abans de les vuit, piiippppp!!!!. Compartia canoista amb en Ramon Tarragó i el Xavi Capdevila. De seguida els meus temors van desaparèixer, em trobava bé, fins i tot nedava una mica avançat, obvi doncs portava  neoprè. Crec que al començament la nostra trajectòria no era la correcta, ens varem obrir més del compte... o vaig ser jo que tornava a BUP i dibuixava la gràfica del cosinus? ( algun  dia ja aprendré a nedar en línia recta, la vida es molt llarga).

Nedàvem molt tranquils, ens avituallàvem molt bé….però transcorregudes poc més de  tres hores, em vaig escalfar!. Vaig veure una canoa davant i entre el que em deia el canoista i  ni rastre de mal d’espatlla…em vaig picar!. I un cop avançada, una altra…
- que els agafem!- sento que em diu el canoista. Per que va dir res... i de nou  que m’escalfo…

Feia estona que nedava sol doncs l’ajudant estava amb els companys. Coneixia la platja i tenia la referència de l’edifici blanc,  cap problema. Tot nedant vaig viatjar vint anys enrere,  quan  la flama va arribar a l’antic port d’Empúries, va ser emocionant... i una festa d’independentisme, vint anys després estem pitjor!.

Collons!, que no avanço. Fins aquell moment la sort ens havia acompanyat doncs el mar estava totalment calmat. Faltaria poc menys d’un quilòmetre quan vaig començar a sentir els efectes del corrent de costat. Amb l’ajuda del meu canoista, que ara m’acompanyava, dibuixàvem una serra.

I per fi vaig arribar!!!, 4 h 12”. Tercer classificat.

divendres, 27 de juliol del 2012

Golf de Roses: Roses-l'Escala.17,5 Km. 29/07/2012.

El golf de Roses és un golf situat a la costa de l'Alt Empordà, al N de la Costa Brava, que s'obre a la mar Mediterrània entre el S de la península del cap de Creus i el massís del Montgrí. És el principal golf de la costa de Catalunya i constitueix la sortida natural al mar de la comarca i de les terres de Girona. Pren el nom de la vila de Roses, la població més important de la seva costa. Està considerat un dels millors golfs del món.

El proxim Diumenge 29/07/2012, probarem de creuar-lo amb l'ajuda de Diversport. Són 17,5 Km de distància, les previsions meteorológiques no són les millors i la meva forma física no és la que voldria......, però l'aventura és l'aventura.....


diumenge, 15 de juliol del 2012

Cronica. La Batalla de Rande a nado. 7/7/2012.

Vigo, 23 de Octubre de 1702. La Batalla de Rande.
“ los barcos ingleses atacan la ciudad  destruyendo la empalizada de Rande provocando una sangrienta batalla donde participaron más de 200 barcos... El Consejo de Indias ya había dado la orden urgente de desembarcar la mercancía, recolectada durante tres años en el nuevo mundo, pero el desastre ya estaba consumado: más de 3000 muertos, dos tercios de los cuales eran de la armada española.
Los ingleses se llevaron varios barcos con tesoros pero aproximadamente una treintena fueron hundidos por las llamas y hoy se encuentran reposando en los fondos de esta ensenada de San Simón, con un tesoro de incalculable valor”.

Pamplona, 7 de Julio de 2012. Cuesta de Santo Domingo.
Los mozos, instantes antes del primer encierro de las fiestas cantan “ a San Fermín pedimos, por ser nuestro patrón, nos cuide del encierro…”.
A la misma hora,  la expedición de la Batalla de Rande “a nado” embarca desde el puerto de Vigo,  con la excusa de cruzar la  Ría, de las islas  Cíes a San Simón.

En mi caso, el motivo real que me había llevado a hasta  allí, harto  de jugar a  la primitiva, era localizar el tesoro. El plan era perfecto, mientras  nadaba, inspeccionaría el fondo de la ría, con la esperanza de divisar algo brillante y esconderlo bajo el neopreno.

Pasadas las diez de la mañana, emprendemos la marcha desde Cíes con corriente en contra. Me duelen los brazos. Había leído que el tesoro se encontraba en la Ensenada de San Simón pero estudiadas las corrientes, era fácil pensar que pudiera haber sido arrastrado  a lo largo de toda la ría. Mantenía los ojos bien abiertos cada vez que introducía la cabeza bajo el agua. Solo me devolvía a la realidad mi cayaquista, “El Gallego” mi compañero de aventura.

Pasamos por Cangas. Vigo,  no se acababa nunca. Me seguían pesando los brazos. Empiezo a creer que encontrar el tesoro era complicado…¿quien dijo que sería fácil? No veía nada al meter la cabeza en el agua. “El Gallego” no dejaba de recordarme  que íbamos rezagados.- Espabila!, tengo  ganas de llegar a casa- decía…, siempre en tono amistoso. Y como guinda, llovía.

Habían transcurrido  tres horas. Vigo seguía sin acabarse. Íbamos sorteando bateas. Los brazos empezaban a funcionar. “El Gallego” no se despegaba de mí. Mientras, pensaba qué haría si encontraba el tesoro. Primero compraría el país, lo sanearía….y a continuación desterraría a otro planeta (que también compraría), a algunos políticos (Esperanza y  la familia Fabra, los primeros) y a todos los banqueros (los instigadores de las acciones preferentes, en particular). Lo segundo,  gastaría en sanidad, educación….y sobretodo I+D… que vaya país que pretendía crecer a base de ladrillo! Después, el tercer mundo, que eso sí que es una crisis!......- Me voy a mear!!!!!.  Sobresaltado, vuelvo a la realidad. Es “El Gallego”, que tiene una necesidad. Se esconde detrás de las bateas. Aprovecho para sumergirme,  ni rastro del tesoro….mejor subo que me mareo.

 Levanto la cabeza, no me había percatado que el Puente de Rande estaba delante…¡ya casi llego y no llevamos cuatro horas!… olvido el tesoro y me pongo a nadar.

Llegamos a la quinta hora, exhausto por la  velocidad  que me había impuesto más de una hora antes. “El Gallego” me acerca un sándwich de nocilla, un plátano y el bidón de isotónico con esa sonrisa que le acompaña durante toda la travesía. Empiezo a creer que conoce mis intenciones, que pudiera ser un agente secreto de la TIA. Le insisto que beba, con la idea que tenga que alejarse de nuevo y   darle esquinazo…imposible!, solo come barritas energéticas.

Son las 16:30 y por fin cruzamos el Puente de Rande. “El Gallego” me indica la llegada. Estoy realmente cansado. Ni rastro del tesoro, tiro la toalla!, que conste que la idea era buena…. Ya que estamos  aquí, hemos de llegar a San Simón, que no se diga que los del Terrassa somos menos que los de Bilbao. De nuevo incremento el ritmo. Por fin!!!, 6 horas 30 minutos y 27 quilómetros, hecho!!!!

Contento de haber participado en esta GRAN AVENTURA, con una gran ORGANIZACION y haberlo podido compartir con unos grandes CAYAQUISTAS ( en especial el mío) y NADADORES!!!!!!!!

LA BATALLA DE RANDE A NADO, LA PELI ( CLICKAR AQUI)


diumenge, 1 de juliol del 2012

RIA DE VIGO 27K. La Batalla de Rande.

La ría de Vigo acogerá el 7 de julio la travesía a nado más dura de Europa

La ruta será de 27 kilómetros entre Cíes y San Simón

La ría de Vigo acogerá el sábado 7 de julio la primera edición de La Batalla de Rande a nado, una prueba de ultrafondo en aguas abiertas que recorrerá los 27 kilómetros que separan las islas Cíes de la de San Simón.

Se trata de una travesía a nado que está considerada por muchos especialistas como la más dura del continente, tanto por su distancia como por las condiciones de temperatura de la ría de Vigo, ya que puede alcanzar los catorce grados  y registra corrientes en contra de la dirección de carrera.

La salida tendrá lugar a las diez de la mañana y la organización espera que los nadadores más rápidos lleguen a meta seis o siete horas después, aunque, a su entender, las inclemencias del mar pueden provocar retrasos de una o dos horas a cada deportista.

Entre los deportistas inscritos destaca la presencia de Miguel Martínez, varias veces campeón de España de carreras a pie de 100 kilómetros y primer español clasificado en el doble Ironman de Lanzarote, o el vigués Alejandro Hernández, quien ya ha completado ocho Ironman.

Entre las mujeres, estarán en la prueba Minerva Pujol, cuarta en los recientes Mundiales Máster de 3.000 metros y Sherezade Sigut, vigente campeona de la travesía La Bocaina, en la que los participantes tienen que superar los quince kilómetros que separan las islas de Lanzarote y Fuerteventura.

LO INTENTAREMOS........

Desde Cíes, la llegada al fondo.

Mapa de ruta.

dissabte, 16 de juny del 2012

XTRM CABRERA 25K UTRAOPENWATER. Crónica Cabrera-Mallorca. 09/06/2012.


9 de Junio de 2012, 6:00 am. Empezaban a aparecer las primeras pinceladas de claridad que permitían divisar a lo lejos la silueta de la Isla de Cabrera, el punto de partida  de nuestro reto.
Tenía muy claro que no podía pasar lo que me pasó en la Bocaina…para ello me había concienciado que cumplir escrupulosamente con los avituallamientos era una de las claves de la travesía…la otra  era  reducir al mínimo el riesgo de mareos, para ello iba cargado de biodraminas colocadas calculadamente  por el interior del neopreno  junta a geles y un antiinflamatorio, por si las moscas…también había previsto beber algo de isotónico cada media hora, por ello había ideado un dispositivo alrededor de la boya  que arrastraba  que me permitió colocar un par de bidones…con todo esto confiaba  llegar a Mallorca. Por último faltaba la mentalización, había visualizado la travesía, unas ocho horas nadando sin parar, ¿en qué pensaría?...ufff, en principio era cuestión de no pensar en nada.
El día antes ya nos habían advertido  que no era el  más apropiado  para  una travesía de esta complejidad. Confiamos en nosotros... la aventura es la aventura.
Alrededor de las 8 de la mañana, los dos grupos que íbamos a intentar llegar a Sa Rápita  desde Cabrera, tras cubrir los 25 Km que las separan, iniciamos la aventura. Desde el principio vientos de noreste de 14 nudos dificultaban el avance. En mi caso notaba que no  deslizaba con facilidad…y aún quedaba toda la travesía!, era cuestión de no  pensar en Sa Rápita. Así  mi primer reto era zamparme un “bocata de nocilla” en cuanto llegara al primer avituallamiento. Casi una hora después el primer objetivo lo di por cumplido. El segundo objetivo que me marqué era llenarme la boca de cuantos más plátanos mejor…para ello tenía que nadar otra hora más… Alrededor de las 10:15  daba por conseguido el segundo objetivo. Y así se fue desarrollando la travesía, de objetivo “gastronómico” en objetivo “gastronómico”, yo creo que engordé y todo!. Cada vez Cabrera quedaba más atrás.
Alrededor de la tercera hora tuve un episodio parecido a las alucinaciones de la Bocaina  pero mucho más leve…empecé a tener visiones de   telas con topos rojos que emergían, al estilo traje de folclórica, me estaba mareando, ante el  riesgo que acabara apareciendo la mismísima Lola Flores, me zampé una biodramina… al instante noté el efecto, de nuevo un azul oscuro penetrado por los rayos del sol que se unían en el infinito de las profundidades invadió mi vista.
Me encontraba  bien a pesar de la lesión de hombro que arrastro desde hace meses,  mis brazos tiraban sin problemas. Solo me hago un reproche: ¿Cuando voy a ser capaz de nadar en línea recta?!?!? . Durante gran parte de la primera mitad de la travesía,  mi trayectoria  dibujó  los cantos afilados de un cuchillo del pan: mi referencia era la canoa y  me pegaba a ella, contaba veinte brazadas, levantaba la cabeza  y me encontraba  alejado como  quince metros del señor de la canoa, llegué a pensar que me tenía manía, así durante las primeras tres o cuatro horas, no quiero pensar los metros de más que haría…finalmente me pegué de tal  forma a la canoa, que  creo que a cada brazada mojaba al pobre canoísta, por eso imagino que en  los dos últimos tramos intentaba no ir a mi lado, o detrás o delante. El hombre muy correcto no se quejó.
Y por fin llegamos al último avituallamiento, “bocata de nocilla”, puñado de trozos de plátano en la boca  y salí disparado. Quedarían unos 1500 metros cuando  me percaté que algo naranja me seguía, por un momento pensé, producto del cansancio, que un tiburón naranja se acercaba a mí a toda prisa… enseguida divise que delante de la “cosa” naranja  tiraba un humano con el gorro negro y  serigrafiado el lema de la travesía: NO HAY PRUEBA DURA, SINO MENTE DEBIL. Era Juan José Serra, que finalmente llegaría  en primera posición.
Alrededor de las 15:45, toqué tierra, Tras 7 horas y 33 minutos en el agua del “Gran Azul”.
Mi agradecimiento a la organización, por haber hecho posible esta gran aventura. Una travesía muy bien organizada por deportistas para deportistas.
Y mis felicitaciones a mis compañeros:
Juan Jose Serra, Juan Sanchez, Toni Contestí , Sergio Salomone, Xavi LLoret ( con el que seguro que compartiremos muchos tiros en la Batalla de Rande), Joan Carles Mendoza, Tobias Frenz, Raul Martí, Enrique Selma, Eduard Goula, Enrique Mora, Daniel Nájera, Rafa Muñoz….y als col.legues catalans: Sandra Oliveres ( la única mujer, en Septiembre intentará cruzar el Estrecho de Gibraltar), Pere Dalmau ( que próximamente intentará un reto increíble, Alcúdia-Mataró en relevos), Joan Vinyoles ( compañero de otras aventuras y un gran  tío) y  Toni Colomo ( en Septiembre intentará cruzar el Estrecho de Gibraltar).

diumenge, 3 de juny del 2012

Cabrera-Mallorca. 25 km.


La Isla de Cabrera es la isla secundaria del archipiélago homónimo, el Archipiélago de Cabrera, que se encuentra frente al extremo sur de Mallorca. Pertenece al término municipal de Palma de Mallorca y distrito del barrio de Santa Catalina. La presencia militar desde 1916 evitó que en la zona se produjera una invasión turística, lo que ha permitido la conservación de este privilegiado ecosistema hasta nuestros días, perteneciendo desde  1991 al Parque Nacional Marítimo Terrestre del Archipiélago de Cabrera.


La isla de Cabrera y los islotes mayores fueron visitados por las principales civilizaciones mediterráneas: fenicios, cartagineses, bizantinos y romanos. Su nombre debe su origen a las cabras montesas que habitaban la isla.
Cuenta la leyenda que el general cartaginés Aníbal Barca nació en uno de los islotes que la circundan: Sa Conillera.
Durante los siglos XIII y XIV la isla de Cabrera y su puerto natural era utilizado por piratasberberiscos como base desde donde atacar las costas mallorquinas. Por este motivo, ya en el siglo XIV, se construyó un castillo en la entrada del puerto. Este castillo evitaba que se usase el puerto como base pirata y permitía una mayor vigilancia de las aguas cercanas a Mallorca.


Algo más de 20.000 brazadas calculo que son necesarias para unir las islas de Cabrera y Mallorca, que el próximo Sábado día 09/06 tendré la oportunidad de participar, junto una veintena de nadadores, en la segunda edición de la XTRM 25 Cabrera Ultraopenwater

Se trata de una travesía a nado de 25 km que discurre por uno de los lugares más bonitos del litoral de Mallorca y el parque Nacional de Cabrera, este año también en formato competitivo, aunque el principal reto será poderla finalizar.

La isla de Cabrera y sus costas se caracterizan por sus aguas cristalinas y por el fácil avistamiento de fauna marina tal como el delfín mular (Tursiops truncatus), el delfín listado (Stenella coeruleo-alba), el delfín común (Delphinus delphis), el calderón (Globicephala melaena), el cachalote (Physeter macrocephalus) y la tortuga boba (Caretta caretta). Con casi toda seguridad los delfines saldrán a nuestro encuentro en las aguas del archipielagoy parque natural de Cabrera.

Tras muchos quilómetros en piscina, unos pocos en el  mar,.... de lesiones, dudas, ......YA SOLO QUEDAN SEIS DIAS!!!!!



dissabte, 19 de maig del 2012

Campionats catalunya Open Màsters 2012. 200 Papallona.


Dentro de los cuatro estilos oficiales de natación, la mariposa es el estilo más moderno de todos con diferencia, pues no aparece como especialidad independiente hasta los años cincuenta, mientras que la práctica de los otros tres estilos ya estaba claramente consolidada a principios del siglo XX.
El estilo mariposa surgió como una evolución del estilo braza, a partir de un vacío reglamentario, que fue aprovechado por algunos nadadores en el empeño por conseguir una técnica más veloz.
La primera forma de nado a mariposa se atribuye al especialista en braza alemán Erik Rademacher, que a mediados de los años veinte, experimentó una técnica en la que sacaba los brazos del agua en la fase de recobro, porque pensaba que así se podía hacer más rápido.
De esta manera apareció un estilo híbrido que combinaba la patada de braza con un movimiento aéreo de los brazos (mariposa-braza), el cual no llegó a utilizar en exceso ya que le resultaba cansado y no mejoraba notablemente el rendimiento.
Pero a mediados de los años treinta, el entrenador norteamericano David Armbruster y su pupilo Jack Sieg presentaron un nuevo estilo en el que cambiaba la patada de braza por otro movimiento en el que las dos piernas juntas ejecutaban un movimiento vertical muy parecido a la patada de croll, que se denominó cola de pescado (fishtail).
Con la aplicación de este nuevo modelo se produjo una clara mejora de los tiempos por lo que el nuevo estilo se fue imponiendo progresivamente entre los nadadores de braza, hasta que finalmente la FINA legalizó el año 1952 en el Congreso de Helsinki el nuevo estilo, por lo que en 1953 por fin se diferenciaron los estilos braza y mariposa como dos especialidades diferentes.
A partir de ahí la evolución de las marcas ha convertido al estilo mariposa en el segundo estilo oficial más rápido, después del croll y el más dificultoso…y no digo nada la prueba de 200 mariposa, que es la que nadé el Sábado pasado…y sobretodo en piscina larga…uffff como pesa la edad: 2:35.




RETRANSMISION EN DIFERIDO.( de la caída de un gorro)





dissabte, 14 d’abril del 2012

Reflexions des del fons del mar. Travessia Premia-Masnou. ( 14/04/2012)

Retrobament amb companys de braçades salades  aquest  solejat matí  a Premià. El repte era arribar a El Masnou a mode d’entrenament… .

De seguida la primera capbussada  em congela l’ànima, el primer pensament pels qui van a pèl. Olé quins coll…( piip). M’obro cap a l’esquerra per tenir espai lliure i començo a nedar, bé, a nedar i a pensar. Ja he entrat en calor i em deixo anar.... . Si aquell senyor del bigoti que no recordo com es deia… . Josemari?, es igual. Doncs si aquell senyor, el dels abdominals, perque quins abdominals de “photoshop”, doncs aquest, si no hagués guanyat mai les eleccions no hauria anat  a les Azores a posar els peus sobre una tauleta i fer-se fotos al costat del Bush, quin “pájaru” aquest Bush, i mira que estaven lletjos!. I  potser no  hagués hagut guerra contra les armes de “destrucció massiva”.  I potser no s’hauria liberalitzat el preu del sol. I potser el preu de la vivenda no s’hagués descontrolat i no s’hauria inflat la merdosa “bombolla” i no m’hauria hipotecat. I potser al final no hauria explotat empastifant-nos a tots.  I potser l’economia no s’hauria basat en la construcció i segur que ara no hi haurien tants aturats…  vaja amb el pu…( piiip!) senyor del bigoti i les abdominals. I  si fa cinc mesos l’amic de la barba del senyor del bigoti i les abdominals  no hagués guanyat les eleccions, potser no s’hauria retallat un 71 % l’ajuda al desenvolupament…i potser mes nens i nenes del Sahel  aconseguirien sobreviure a la crisi que suporten, quina vergonya al dos mil dotze!. Quan veig a l’Abril que em demana un biberó i  plora desesperadament de gana... total si com a màxim al cap de cinc minuts té el biberó a la boca!. I si no pogués donar-li de menjar?, que se’m morís de gana!… i mentre  els banquers i els que no son banquers mirant-se el melic i omplint-se les butxaques, quina vergonya i quina merda!.

Em para la canoista que m’ha acompanyat tota l’estona,

-  Ja hem arribat. Em senyala la platja.

Quina sort que tinc.

( ho sento,  però algú ho havia de dir).

dijous, 22 de març del 2012

22 Març 2012. Dia Mundial de l'aigua.

  Este día Mundial del Agua es una llamada de acción. Debemos aunar esfuerzos desde hoy mismo para garantizar a todos los ciudadanos del mundo, ahora y en el futuro, el suministro de agua potable y alimentos.     
Irina Bokova, Directora General de la UNESCO.












dissabte, 17 de març del 2012

¿ Por qué nadar en aguas abiertas? ( Neda el Mon: Estrecho Gibraltar)

El pasado Sábado día 10/03 Neda el Mon me invitó para que explicara mis experiencia en el Estrecho de Gibraltar  al grupo de dieciséis nadadores que el próximo mes de Septiembre lo intentará cruzar.

Tuve la fortuna de compartir la charla con cuatro fenómenos que también han logrado llegar a África nadando: Miquel Suñer, que pretende concluir el proyecto de La triple Corona nadando el Canal de santa Catalina este año  y  Victor Marín, Ferran Sans y Pere Dalmau, que  tienen previsto  un reto increíble, unir a nado Mataró y Mallorca. Más tarde se unió Jonathan Gómez que en la medida que pudo explicó técnicas de entreno.

Miquel Suñer dejó caer una pregunta que al menos yo he intentado contestar en muchas ocasiones.

-         ¿ Por qué nadar en aguas abiertas?

Si preguntamos a un alpinista sobre lo  le motiva a subir montañas, es probable que recibamos una retahíla de explicaciones: el paisaje, el reto, el riesgo, el subidón… . En el fondo, Mallory lo contestó de una forma muy simple: “ porque están ahí”.

Yo creo que es una cuestión evolutiva: el ser humano está preparado para vivir emociones físicas directas. En nuestro primer mundo no es preciso  cazar para subsistir, ni huir de depredadores, ni caminar grandes distancias para recoger agua, …, por tanto necesitamos compensar esta falta de emociones en nuestra vida cotidiana, con la emoción de una aventura inmediata y una satisfacción física a nuestros impulsos de sentir riesgo.

En mi caso un reto constituye un retorno a la propia naturaleza del ser humano, al contacto directo con los elementos ( al agua, al aire y a la tierra). Cada objetivo alcanzado me aporta una satisfacción por el esfuerzo personal empleado, que compensa la apatía de la vida diaria.

-         Pero… volviendo a la pregunta: ¿ Por qué nadar en aguas abiertas?

“ POR QUE ESTAN AHÍ”

divendres, 9 de març del 2012

Volta al Cap de Salou (del Llibre dels feyts) ( 04/03/2012)

Tardor de 1229, quinze mil homes surten del Cap de Salou enviats per Jaume I a  la conquesta de Mallorca.

Gairebé vuit-cents anys després una dotzena d’esbojarrats rodegen el Cap de Salou, a la conquesta del mar…

El mateix sol que havia estat testimoni dels fets més rellevants de la història, treia tímid el cap entre una dèbil capa de núvols sorprès al veure la dotzena de  persones que, a la platja de la Pineda,  es vestien amb  cuirasses fosques i cascs de colors. Al crit d’endavant! es ficaven a la gèlida aigua salada de la Costa Daurada.

Aquells agosarats pretenien rodejar el Cap de Salou, enfrontant-se  a les forces de Poseidó que aquell dia sembla que estava de “mala llet”. Nedaven en grup per davant de La Cantera; va ser en divisar imponent el Far de Salou, tacat amb aquelles franges rogenques, quan  foren dispersats per l’exèrcit del rei del mar en forma de Garbí. Les onades cada cop més altes, el vent cada vegada més fort ...,  les forces minvaven,  no arribava mai la Punta del Cavall!. Un esforç inhumà el que havien de fer després per arribar a la Punta que separa la Platja Llarga de la Platja del Capellans. Des d’aquí, per fi,  es divisava la columna inclinada metàl·lica que apuntava al cel a la mateixa Platja de Llevant, la senyal del repte aconseguit.... abans havien de lluitar.

La remor del mar, el xiuxiueig del vent i el bracejar continu d’aquells valents no era suficient per emmudir les veus que encara resonaven  d’aquells  quinze mil homes que enviats pel  rei Jaume aquell dia de tardor de 1229 van salpar des d’aquelles mateixes aigües a la conquesta de Mallorca.

Gairebé vuit-cents anys després,  una dotzena d’esbojarrats aconsegueixen rodejar el Cap de Salou a la conquesta del mar.


diumenge, 19 de febrer del 2012

La natacio.

Reportatge emès el passat 15/02/2012 al programa Quequicom, del canal 33: PISCINES, CLOR I SALUT

Des d’un punt de vista biomecànic el cos humà és ineficient per a la natació. A diferència dels peixos, tenim unes extremitats molt llargues i primes que proporcionen molt poca superfície per interactuar amb l’aigua. A més, l’aigua és un fluid dens i viscós on apareixen importants forces de resistència.
La propulsió dels braços és la principal responsable de l’avanç del nedador en els estils de crol, esquena i papallona. A partir de diversos estudis s’ha demostrat que la major part de la força es produeix cap al final de la braçada, quan el nedador fa l’escombrada amb la mà cap a dins i cap amunt. Aquest moment és fàcil de reconèixer perquè és just quan apareixen més bombolles.
La braça és l’únic estil en què la propulsió principal es fa amb les cames accionades alhora, de tal manera que s’obté un avanç discontinu, a batzegades, que recorda molt la manera de nedar de les granotes. La major part de la força es produeix quan tanquem les cames cap enrere.
Al marge de l’estil practicat, la natació és un dels esports que més quantitat de músculs mou. Curiosament, l’aigua fa que aquests músculs adquireixin una gran potència, però alhora tinguin poca definició i poc to muscular en relació amb els esports terrestres.
Un nedador ha de vèncer tres tipus de resistències. La més important és la resistència de forma i és produeix a mesura que el nedador avança i “topa” amb l’aigua. El resultat és que augmenta la pressió al davant i disminueix al darrere. La diferència de pressions genera turbulències que entorpeixen el moviment. Per fer disminuir aquestes turbulències cal evitar topar amb l’aigua, és a dir, cal adoptar formes hidrodinàmiques.
Una altra font de resistència prové de l’onatge que produïm al nedar. Aquest onatge serà menor si tenim una tècnica depurada de natació però, malgrat tot, produirem moltes ones. Aquestes ones es desplacen sobretot per la superfície de l’aigua, reboten contra la paret i, per tant, ens molestarien. Però les piscines amb límit desbordant absorbeixen una part molt important de l’onada, de tal manera que l’aigua continua plana i podem seguir nedant a gran velocitat.
El tercer tipus de resistència és la fricció causada per l’arrossegament viscós. És la menys important de les tres, però, en canvi, és la que més ha revolucionat l’estètica dels nedadors. Els banyadors integrals, tant per a dones com per a homes, permeten reduir la fricció en un 8%. El teixit és format per unes dentetes microscòpiques que eviten la formació de turbulències.
Aquesta tecnologia s’inspira en la pell dels taurons. Encara que aparentin ser suaus, tenen una pell com el paper de vidre, formada per milers de minúscules escates que els protegeixen i els faciliten els desplaçaments.
En definitiva, la poca gravetat a l’aigua, juntament amb la seva elevada viscositat i resistència al moviment, fa que sigui un medi ideal per rehabilitar-se o per fer-hi exercici físic. Efectivament, la natació és molt exigent per al cor, els pulmons i la musculatura, i no presenta, en canvi, risc de lesions. En conseqüència, és un dels esports més complets i saludables que hi ha.

diumenge, 5 de febrer del 2012

ANY NOU, VIDA NOVA!

Mai havia estat tan certa una frase..." any nou, vida nova" amb l'arribada al Desembre  de l'Abril,  el passat dia de Sant Esteve....





...i passades les primeres setmanes d'habituació...crec que ja és hora de començar a preparar un altre any per remullar-nos el cul a l'estiu. Per això ahir vam pujar a la Mola, desde can Robert, pel Camí dels Monjos...i quin fred!.